Us presentem l'entrevista que la
Gina ha fet als membres de
"Cul de Sac" per a la revista
Enderrock
Cul de Sac
El pop català desembarca a Londres.
AQUEST MES D'OCTUBRE
DEBUTEN AMB EL DISC “CUL DE SAC” QUE ELS CONFORMA COM UNA
PROPOSTA POP-INDIE DEL FUTUR. HI PODEM TROBAR CANÇONS ACÚSTIQUES,
MELÒDIQUES I D'ALTRES ELÈCTRIQUES AMB UNA BATERIA QUE ES FA
OMNIPRESENT. LA BONA NOTÍCIA ÉS QUE LA CANÇÓ QUE OBRE EL DISC
AVIAT TINDRÀ UN VIDEOCLIP.
TEXT: GINA / FOTO: LLUÍS
ALBERT ARRUFAT
ENDERROCK: Quins són els origens
del grup “Cul de Sac”?
PAU: Fa un parell d’anys, vam
començar a tocar ells dos i jo al garatge de casa meva, pensàvem
que nomès ho faríem per divertir-nos, passar l’estona i lligar amb
les veïnes. De fet, no teniem cap bona idea a l’hora de compondre,
només copiàvem coses dels altres i això ens avorria molt. Estàvem
en un carreró sense sortida a nivell creatiu. En lloc de plegar vam
pensar que ens calia buscar gent bona de debò, i mira
quina casualitat que va aparèixer en Roc, que de tant en tant se li
acut alguna bona idea. Si no fos per ell i la seva tossuderia, no
estaríem aquí ara.
EDR: Com definiríeu la vostra
música?
ROC: És una pregunta difícil, suposo
que és un poti poti del que ens agrada… rock dels 80, soul, fins i
tot algun toc grunge. Els nostres amics (amb molta mala baba)
diuen que fem “pop rock impresentable”. No hi estem d’acord.
Som músics seriosos i molt professionals.
P: Els nostres amics són una colla de
babaus.
EDR: Com és que el disc l’heu
acabat d’enregistrar a Londres?
P: Ha estat culpa del Roc, ell sempre
ens parlava d’aquests estudis com si fossin el paradís. És el
mitòman del grup… Per culpa seva ens hem gastat tots els nostres
estalvis en aquests estudis, però el resultat s'ho val.
JORDI: Tens raó, a més a més la
cervesa a Anglaterra és molt cara.
EDR: El disc l’obriu amb la cançó
“Cul de Sac”. Quí l’ha triat com a primer single?
R: No ho recordo… però ha estat una
decisió natural… és com un resum dels inicis fins als darrers
mesos de la nostra trajectòria musical i precisament estant aquí
l’hem acabada. Aquesta estada a Londres ens ha marcat a tots.
P: És el més fresc que podem oferir.
SERGI: Sí… les altres cançons, ja
comencen a estar caducades … ha, ha, ha ...
EDR: A la vostra música s'hi veuen
moltes influències. Quins són els referents?
P: Ara també ens agrada el brit-pop.!,
ha, ha, ha … Parlant seriosament, és evident que ens agrada força
Coldplay, i també els U2. De fet… l’admiració és mútua, ja
que Bono és molt fan nostre, ha, ha, ha ...
R: Els Beatles i Pink Floyd… també
no?
J: Què dius ara?? Això només ho
escoltaven els meus pares!
S: La veritat és que estem oberts a
tot tipus de propostes. Seguim de molt a prop el que es fa a casa
nostra. Ens al·lucina “Antònia Font”, les lletres d'”Els
amics de les Arts”, “Els Pets” o la música de sempre de
Pascal Comelade.
EDR: I parlant de U2 ... la premsa britànica ha parlat molt del vostre directe i de la col·laboració de Bono i The Edge al vostre darrer concert a Londres. Podeu explicar-nos com va anar?
P: Va ser increïble, un cop de sort…
El Roc va perdre la guitarra… Edge la va trobar… Ell i el Bono
van ser molt considerats amb nosaltres. Suposo que els vam recordar
els seus inicis, quan tocaven pels pubs de mala mort davant 40
persones. Va ser al segon concert que vam fer al “Bennett Bros”.
El Bono i The Edge van pujar a l'escenari i tant nosaltres com el
públic vam al·lucinar. La premsa de casa nostra també se’n va
fer molt ressò. Crec que som molt afortunats de tenir uns “padrins”
d’aquesta volada.
J: The Edge sempre havia volgut tocar
amb nosaltres i no sabia com fer-ho.
EDR: Amb el llançament del disc heu
fet un videoclip del tema principal. D'on va sortir la idea?
J: És el que cal per sortir una mica
més a la tele. Així no cal anar de plató en plató fent veure que
cantes…
S: Si… i en Roc, és massa lleig, no
cal que el vegi tanta gent... ha, ha, ha, ha.
P: El nostre
mànager volia que el primer single tingués el seu videoclip… És
una bona manera de gastar els diners de la discogràfica.
